Malalties que transmeten les paparres

Les paparres són paràsits externs hematòfags i que per tant, s’alimenten de la sang de l’hoste. A diferència del que se sol creure, les paparres no són insectes sinó aràcnids (tenen 4 parells de potes).
Solem trobar-les en herbes altes i quan entren en contacte amb l’animal, li perforen la pell i li succionen la sang. Fins que passats un dies, no estigui plena, no es desenganxarà de l’animal.

Les paparres femelles ponen entre 3 i 7 mil ous que solen quedar en esquerdes i juntes, prop de les zones de descans dels animals. Si a banda d’això, sabem que les larves de paparra poden viure 8 mesos sense alimentar-se i les adultes ho poden fer durant 19 mesos, entenem la importància de realitzar una bona neteja ambiental davant la presència de paparres en els nostres animals. 

Les paparres són portadores de moltes malalties que poden arribar a ser mortals, tant pels animals com per les persones. En el cas dels animals, algunes d’aquestes malalties estan provocades pels  microorganismes: hepatozoon canis, ehrlichia canis, anaplasma  platys, babèsia canis, anaplasma o micoplasma phagocytophilum o borrelia burgdorferi.
A l’hora de tenir en compte el risc de patir les malalties, cal valorar les zones de distribució de les paparres ja que segons l’espècie  de paparra, serà  portadora d’un o altre patogen.
 

En el cas de les persones, existeix el risc de contagi de malalties com ara la Febre Hemorràgica de Crimea-Congo, Malaltia de Lyme, Ehrlichiosi, Febre de les Muntanyes Rocalloses i Tularèmia. De la mateixa manera, el risc de contagi dependrà bàsicament de la situació demogràfica on ens trobem.
De totes elles, la més freqüent és la Malaltia de Lyme, provocada pel bacteri Borrelia burgdoferi. La seva importància recau en la salut pública, ja que en el cas de la veterinària, passa desapercebuda en el 95% els gossos infectats. Els principals símptomes són malestar general, febre, mals de cap, dolors musculars i articulars. A més, sol aparèixer una erupció a la zona de la pell que ha estat en contacte amb la paparra.  Si la malaltia avança, pot desembocar en paràlisi muscular a la cara, problemes de parla, alteracions cardíaques, disfunció cognitiva, etc.
Pel que fa a la Febre Hemorràgica de Crimea-Congo, responsable de dos casos recents en el nostre país, es tracta d’una malaltia vírica transmesa per paparres i per fluids corporals. Els primers símptomes de la malaltia són febre, dolor muscular, rigidesa, cefalees i fotofòbia. Una vegada incubat el virus, veiem adenopaties, hepatitis i deteriorament renal i pulmonar. La taxa de mortalitat és d’aproximadament un 30% i  dependrà en gran mesura de la rapidesa en el diagnòstic i l’estat immunitari del pacient.

En el cas de les mascotes, i sobretot en els gossos, per tenir més probabilitats d'infecció, destaquem les següents patologies:

La Ehrlichiosi és una malaltia molt freqüent a les nostra zona i que malauradament, si no es diagnostica i tracta a temps, pot acabar amb la vida de l’animal. La paparra que la transmet és la Rhipicephalus sanguineus.
Quan aquesta paparra infectada amb el bacteri Ehrlichia Canis s’alimenta d’un animal durant un mínim de 24-48 hores, li transmet el bacteri. Aquesta paparra infectada pot transmetre la malaltia a altres animals durant aproximadament 5 mesos.
L’afectació que té sobre l’animal, depèn majoritàriament de l’estat immunitari d’aquest, però hi ha altres factors com ara la raça del gos (són especialment sensibles els gossos de les races Pastor Alemany i Doberman Pinscher) i la soca del bacteri.
Classifiquem la malaltia en 3 fases:
     La primera, la fase aguda, pot aparèixer fins a 3 setmanes després de la picada de la paparra. Solem veure gossos amb febre, trastorns sanguinis, coixeses, augment del tamany de nòduls limfàtics i melsa,… La gravetat del quadre i la rapidesa en el diagnòstic i tractament seran claus pel pronòstic de la malaltia.
     La segona fase és una fase subclínica, sense símptomes, que pot durar fins a 5 anys. Durant aquest temps, el sistema immunitari de l’animal intentarà eliminar el bacteri però si no ho aconsegueix, la malaltia passa a la següent fase.
     La tercera fase, la crònica, veiem signes neurològics, oculars,… durant aquesta fase l’animal pot morir.
Un cop diagnosticada la malaltia (gràcies a analítiques que detecten els anticossos del bacteri), cal començar el tractament el més aviat possible. Aquest tractament consisteix en la injecció d’un fàrmac per combatre el bacteri i l’administració durant varies setmanes d’un antibiòtic. 
L’afectació a les persones és a través de les paparres (mai del gos) i la única soca que ho pot fer és E.chaffeens, localitzada fins al moment, únicament als EEUU.

La babesiosi és una malaltia parasitària que a nivell espanyol trobem distribuïda a Galícia, Cantàbria, País Basc i Astúries. Els símptomes més freqüents són febre, mucoses pàl·lides, anèmies i orines més fosques del normal, ja que el bacteri parasita els eritròcits (glòbuls vermells) per destruir-los i provoca també una davallada de plaquetes. Fer un diagnòstic i tractament precoç serà de nou, la clau de l’èxit, ja que es tracta d’una malaltia molt agressiva que pot provocar la mort de l’animal per fallida hepàtica i renal.

És molt important que en cas de trobar una paparra, ens assegurem de treure-la completament. Per fer-ho, amb l’ajuda d’unes pinces, agafarem suaument la paparra per la base del cap, el més a prop possible de la pell de l’animal. Sense girar i amb fermesa, tirarem d’ella. Cal assegurar-nos haver tret la paparra sencera (amb les seves
8 potes) i vigilar no estrènyer el cos de la paparra ja que podria rebentar. Un cop extreta, netejarem la zona amb aigua tèbia i sabó.